La seva carrera es pot diferenciar en dues etapes, des del 1981 amb el cantant i activista independentista escocès Fish (Derek William Dick), amb una clara influència de Gènesis (sobretot de Peter Gabriel encara que els recursos vocals de Fish tenen també molta semblança a Phil Collins), i l’arribada de Steve Hogarth al grup el 1989.
El tercer àlbum de la banda, Misplaced Childhood (1985) és potser la millor obra del grup. És el que va tenir més èxit comercial, i se’l considera un del tres millors àlbums de rock dels anys vuitanta (juntament amb Synchronicity de The Police, i The Joshua Tree de U2).
Steve Hogarth, va substituir a Fish el 1989. Quant Hogarth es va unir a Marillion, el grup ja havia gravat demos del seu proper àlbum (Seasons End). Aquestes demos s’havien realitzat amb Fish, que va utilitzar les lletres en el seu primer àlbum en solitari, i Marillion la música reescrivint les lletres. Recordo l’expectativa d’aquell moment, ja que molts consideràvem a Fish com a icona de la banda, però Steve Hogarth va superar sobradament la prova aportant al grup tot un reguitzell de recursos vocals impensables que fan de la veu un instrument més de la banda. Són etapes diferents però alhora incomparable.
El 1994 van presentar, després d’un any i mig de treball, un àlbum conceptual, anomenat Brave, molt més complex i sofisticat dels realitzats fins a aquell moment. Va ser el primer treball del grup amb el productor Dave Meegan i va inspirar una pel•lícula independent també anomenada Brave, a on apareix la banda. Encara que no va tenir l’èxit comercial esperat, per mi és el millor treball de Marillion i fonamental pels amants del rock progressiu. Això sí, se la considerat pels crítics un dels millor àlbums de rock progressiu dels 90.
Des d’aquest moment Marillion va fer una aposta per sortir del circuit comercial creant la seva pròpia discogràfica i distribució, i amb la col•laboració econòmica del preu de l’àlbum per avançat per part d’alguns dels seus seguidors, rebem una edició especial que no surt al mercat i que ens agraeixen sortint als crèdits del disc. És la seva opció contra el mercantilisme de les discogràfiques.
Com anècdota, puc explicar que en un concert a Barcelona, la meva filla gran era dins de la panxa de la seva mare a punt de néixer. Al veure el seu grau d’embaràs, la banda ens va situar en l’espai de mescla per protegir-la de la gentada que hi havia, tenint una visió i sonoritat privilegiada. Una altra, són els concerts en espais reduïts (màxim unes 50 persones) només per fidels seguidors, dels que he gaudit d’un parell a Barcelona i en un d’ells vam anar a sopar amb ells. Realment són una gent molt sana.
Els últims anys s’han caracteritzat també per col•laboracions i jams amb bandes com per exemple Porcupine Tree o Dream Theater:
Així com, alguns dels seus membres han participat en la creació d’una banda paral•lela, Transatlantic, amb d’altres de Dream Theater i del món progressiu.
Els últims àlbums han evolucionat cap el pop rock anglès sense abandonar i combinant amb el rock progressiu.
